Les notícies de la presència del llop són cada vegada més freqüents i més properes a les nostres terres i, com aquest preciós caní no entén de fronteres, podem estar segurs que molt aviat ens vindrà a visitar. Mentre alguns de nosaltres rebem aquestes notícies amb entusiasme, en altres col·lectius provoquen preocupació.
Per això, ha arribat el moment de fer-nos la pregunta: ¿Estem preparats per a la seva arribada al nostre país?
El llop, una espècie estigmatitzada per la cultura, ha estat perseguit amb la clara fi d’exterminar-lo. Al llibre d’actes del Consell General del segle XVII consten els pagaments fets per cada llop i, fins i tot, llobató entregat mort. En Andorra, on hi havia molts, es considera una espècie extingida des de l’any 1920 a causa de diversos factors. Els paranys i l’ús indiscriminat d’estricnina com a verí completaven les batudes al mateix temps que la reducció de les poblacions d’ungulats salvatges, com ara isards i cabirols, deguda en gran part a la seva caça, va privar els llops del seu aliment principal. L’últim exemplar atrapat al país, va ser exposat a la plaça de La Massana, al voltant del 1906. El van anar matant a poc a poc, punxant-lo amb forques rogents, creient que els esgarips terribles que feia espantarien la resta de llops fent-los marxar de les nostres muntanyes.
Actualment, el llop es una espècies estrictament protegida a Europa segons l’annex II del Conveni de Berna (19/9/79) i per la Directiva europea 92/43/CEE (21/5/92) relativa a la conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i flora silvestre (Directiva Hàbitats), que va iniciar un Pla d’acció per a la conservació del llop a Europa. Al Principat, segons el Reglament d’Espècies Animals Protegides (Decret 05/06/13), el llop és considerat espècie animal extingida (EX), que li dóna el màxim grau de protecció existent.
Tot i que encara no s’ha detectat als boscos andorrans, des de principis de segle XXI s’ha pogut detectar en els territoris veïns gràcies a albiraments en viu o mitjançant càmeres de foto trampeig, anàlisi d’ADN d’excrements, atacs a la ramaderia i, fins i tot, atropellaments. Al Pirineu francès se sap de la seva tornada des del 1999 amb unes poblacions que han anat en augment fins als 530 exemplars estimats a 2019. A Catalunya, la Recollida i anàlisi d’excrements ha permès identificar 17 exemplars. Encara que la seva presència a Catalunya és limitada a la Serra del Cadí i altres terres limítrofes repartides per les comarques de l’Alt Urgell, la Cerdanya, l’Alt Solsonès, l’Alt Berguedà i l’Alt Ripollès , tota aquesta zona manté una continuïtat geogràfica amb l’àrea de presència de llop en els departaments francesos de la Catalunya del Nord, prometent un augment poblacional en les dècades vinents. Basant-se en la seva presència a comarques adjacents al Principat (Mares i Cadí-Moixeró), alguns estudis calculen que el llop farà presència a país en menys d’una dècada.
Les anàlisis d’ADN han confirmat que es tracta d’una subespècie al·lòctona: el llop italià (Canis lupus italicus), i no de la subespècie autòctona per a la península Ibèrica (Canis lupus signatus). No obstant això, no són llops nascuts a Itàlia. Els seus ancestres s’han anat dispersant des dels Alps Marítims i Suïssa fins a arribar al Massís Central francès i els Pirineus orientals, gràcies a la seva catalogació legal com a espècie protegida.
No és de sorprendre que les poblacions actuals consisteixen majoritàriament d’exemplars mascles, ja que solen ser els mascles joves els que abandonen la bandada per a dispersar-se en nous territoris. Aquest fet indica que un creixement exponencial de les poblacions a curt termini és poc probable.
Les bandades de llops tenen una estructura complexa en la qual cada individu té el seu paper: la caça, la reproducció, l’ensenyament, la cria de cadells i, és clar, el lideratge. Són papers importants per a la supervivència del grup i molts biòlegs adverteixen de les conseqüències de la mort prematura de certs components de la seva societat. Si, durant una batuda, es mata algun exemplar de la cúspide de poder, els llops alfa i beta, sorgirien lluites internes per a reemplaçar-los, que normalment provoquen la descomposició de la bandada en diversos grups més petits incapaços de caçar grans herbívors, que impulsats per la fam poden optar per una presa més fàcil: el bestiar. Aquesta situació es veu agreujada quan l’exemplar abatut és la femella reproductora, l’única amb “dret” de reproduir-se en una bandada i en un moment donat. Tot i que el grup es dissol, a causa de la cessació del monopoli reproductiu de la femella alfa, la natalitat augmenta. El resultat és molts musells per a alimentar i uns grups reduïts d’adults incapaços de caçar preses grans. Segons aquests biòlegs, aquestes dues situacions precedeixen el 77% dels casos de dissolució d’un grup, sent la probabilitat de dissolució molt més petita quan els reproductors moren per causes naturals. Una altra problemàtica és dona quan els llops ancians amb més coneixements moren abans d’haver pogut ensenyar a caçar als més joves.
La presència d’una població estable de llops pot suposar diversos beneficis. Per una banda, és important entendre que, encara que creiem tenir unes muntanyes precioses, aquestes alberguen uns ecosistemes malalts. Els depredadors mantenen els ecosistemes sans de dues maneres: mantenint les poblacions de les seves preses sota control i eliminant els membres més febles de les mateixes, millorant la seva qualitat genètica. A falta d’un control, les poblacions d’herbívors augmenten fins a arribar a un màxim, on l’escassetat de menjar i les malalties les redueixin a un mínim. Es forma així un cicle repetitiu. Resumit, un ecosistema saludable presenta un equilibri entre les poblacions de preses i depredadors i en els nostres ecosistemes manquen grans depredadors. Per això l’humà intervé com un tipus de “metge”, regulant les poblacions dels grans herbívors a través de la caça.
En algunes localitats on ha retornat el llop s’han adonat de l’incentiu turístic que aquests animals suposen. Per una banda, han aprofitat un nínxol de mercat anomenat “turisme d’observació”, en el qual els visitants venen específicament a observar els grans depredadors (óssos i llops), per l’altra, han fomentat una imatge de “paradís natural” que atrau per igual, amants de la natura en general i residents de les grans urbs en cerca d’una escapada.
No serem sincers si no comentem també les possibles problemàtiques de la tornada del llop. Els atacs a humans, encara que preocupen, són extremadament improbables. L’últim atac verificat a Espanya va ser el 1983: un pastor va ser mossegat a la cara per una lloba quan aquest intentava llevar-li els seus cadells. La probabilitat d’aquests atacs augmenta si és dona algun dels següents dos factors, a part de la provocació òbviament. La ràbia és responsable de la majoria dels atacs contra humans, però a la península Ibèrica no es donen casos d’aquesta malaltia des de l’any 1978. L’altre és l’habituació. Els exemplars híbrids (encreuaments de llops i gossos) i exemplars escapats de captivitat (com per exemple de les granges de pells) tenen menys por a les persones i s’apropen més.
La presència del llop crea dos tipus principals de conflicte amb els residents de les comarques en què està present: la competència pels ungulats salvatges (caça major) i la depredació de bestiar. Els ramaders demanen solucions a les autoritats. A més de mesures de protecció i compensacions, demanen participar directament en la gestió de l’espècie. Es tracta d’una generació de ramaders que, a causa de la llarga absència del depredador en les nostres terres, no han hagut d’acompanyar el bestiar per protegir-lo durant el pasturatge, com se solia fer abans.
Si no queda cap dubte que la presència d’aquest meravellós caní suposa tant avantatges com desavantatges, l’objectiu haurà de ser estudiar-ne la viabilitat i futur. Cal portar a terme una reintroducció planificada per minimitzar els danys, precisament, fent compatible la ramaderia amb la conservació del depredador. Cal incrementar la comunicació i la conscienciació als diversos actors de l’explotació de les muntanyes i al públic en general, crear una línia d’indemnitzacions i incrementar les mesures de protecció amb gossos guardians i tanques especials. En cas que sigui necessari un control poblacional (caça) del llop, aquest s’ha d’efectuar únicament pels tècnics formats en la matèria, com ara els Banders, per evitar la mort d’individus essencials per a la bandada. Seran necessaris un pla de seguiment per part de les autoritats, una bona coordinació amb els països veïns i, per descomptat, el desenvolupament de noves línies de turisme ambiental que puguin donar suport a l’economia local.
Per acabar, us vull convidar que intenteu veure aquest conflicte des d’un altre punt de vista: el dels llops. Si no tenen on viure perquè hem destruït el seu hàbitat, no tenen res per menjar perquè cacem les seves preses i, al mateix temps, mantenim a les muntanyes grups grans de bestiar totalment desprotegit, és absolutament normal que s’hi apropin, doncs necessiten alimentar-se desesperadament. Alguns dirien que el llop mata més ovelles de les que menja i potser mai sabem el perquè. Potser, és l’única espècie animal amb els suficients dignitat i coratge per a no acorralar-se i plantar-nos cara, oposant-se a la nostra expansió i conquesta del planeta sencer. Potser, té la intel·ligència suficient per entendre que li hem declarat la guerra i intenta defensar-se de la millor manera possible: el contraatac; però al mateix temps, no té la intel·ligència suficient per adonar-se que, en una guerra contra nosaltres, no té cap probabilitat de guanyar. Per això, com l’espècie animal més intel·ligent, som nosaltres els que hem d’oferir diàleg i proposar una treva.
Bibliografia
- Els mamífers carnívors d’Andorra; David Guixé i Coromines
- El retorn del llop als Pirineus. Reflexions sobre conservació de la natura i el món pastorívol a la muntanya; Ferran Gondlez-Prat
- El lobo vuelve a Cataluña: historia del regreso y medidas de conservación; Gabriel Lampreave, Jordi Ruiz-Olmo, Jordi García-Petit, Josep María López-Martín, Alain Bataille, Olga Francino, Natalia Sastre y Oscar Ramírez
- Impacts of breeder loss on social structure, reproduction and population growth in a social canid; Bridget L. Borg Scott M. Brainerd Thomas J. Meier Laura R. Prugh
- The fear of wolves: A review of wolf attacks on humans – Norsk Institutt For Naturforsking
- Butlletí Oficial del Principat d’Andorra Núm. 27 – Any 25 – 12.6.2013
