Des de fa molts anys l’accés rodat a les nostres muntanyes ha estat un tema de debat.
Des d’APAPMA sempre hem tingut clar que calia regular-lo.
Andorra és massa petit i alhora massa gran perquè hi hagi un accés il•limitat a les muntanyes amb motos, 4×4, bicicletes i altres ginys que no siguin els nostres peus.
L’any 2012 conjuntament amb ADN (Associació per la Defensa de la Natura), AGAMA (Associació de Guies Acompanyants de Muntanya d’Andorra) i CPA (Club Pirinenc Andorrà), enviàvem una carta al M.I. ministre de torn demanant-li que agafant les declaracions del Cap de Govern de torn, es regulés l’accés rodat a les muntanyes andorranes després de l’incident protagonitzat pel nostre veí i resident, pilot professional, el Sr. Cyril Despres, que va pujar amb moto, amb un company, fins al pic del Casamanya.
Però aquesta qüestió era un tema de competències comunals. Alguns Comuns, va regular amb normativa pròpia l’accés rodat a les seves muntanyes. No tots. Per la premsa vam saber que el Comú d’Ordino obria un expedient al citat pilot, però mai hem sabut si va ser sancionat finalment.
Dos anys més tard, l’any 2014, un soci nostre va ser insultat i amenaçat al camí empedrat de la vall de Madriu- Perafita- Claror, per un dels tretze motoristes que hi estaven pujant, o més aviat destrossant. I tot i presentar denuncia a la Policia, amb vídeo amb imatges on es veu la cara del motorista que amenaça no es va poder saber qui era, i va quedar en no res.
Una de les darreres va ser el també pilot i veí nostre, el Sr. Josep Garcia pujat al Pic Negre. Vam presentar denúncia al comú d’Escaldes, que és qui ostentava la presidència de la Vall del Madriu-Perafita-Claror en aquell moment, ja que el Comú de St. Julià no tenia cap mena de regulació. L’única resposta obtinguda fins a la data, com és habitual, ha estat el silenci administratiu. Un tic força habitual per part de tots els Comuns del Principat d’Andorra quan el tema tractat no és del seu interès.
Entremig d’aquest incident més espectaculars, amb pilots residents mundialment reconeguts, o el cas d’amenaces, n’hi ha hagut molts, molts d’anònims. De gent passejant agredits pel pas de vehicles motoritzats que els ha obligat a apartar-se per no ser atropellats, de fums, de bicicletes llançades sense control per camins comunals, de camins destrossats per roderes, de proves 4×4 extrem als rius i rierols, de competicions nacionals o internacionals de motocròs per dins dels nostres rius i rierols, cosa totalment prohibida a la resta d’Europa, d’espais abans dels ciutadans que s’han anat “privatitzant” per al gaudiment d’uns pocs i enriquiments d’uns encara menys, i un llarg etcètera.
Ara, finalment és el Comú de Sant Julià, el pitjor de tots els alumnes, que es veu obligat a regular-ho per frenar la galopant degradació del seu territori causada per la seva inactivitat al respecte, o més aviat la seva incitació, dels darrers decennis. Val més tard que mai, i per això els felicitem.
Però malauradament, i hem de suposar que la seva reglamentació seguirà segurament la de la resta de Comuns. Que deixa en mans dels pobres Agents de Circulació Comunal el control d’aquest accés a les muntanyes. I diem pobres no perquè no siguin competents i professionals, sinó perquè la realitat fa totalment inaplicable el seu control. Han d’esperar a peu de carretera els infractors per sancionar-los, ni poden ni tenen l’equipament per anar a buscar-los allí on estan fent mal.
Un cop et trobes en una situació d’aquestes característiques, com a ciutadà, excursionista, altre . . ., has de poder saber sobre segur en quin parroquià et trobes i s’està cometent la infracció, primer repte, posteriorment has de trucar al Servei de Circulació del corresponent Comú, segon repte, i alertar-los, aquest molt voluntàriament et demanaran si saps per on han accedit i per on sortiran, a nivell de carretera nacional o comunal, per poder esperar-los i procedir a sancionar-los, tercer repte. Si canvien de parròquia, el repte comença de nou. . . . .
Per tant, la reglamentació comunal deixa molt que desitjar, per les seves mateixes limitacions com a Comuns, i és del tot ineficaç. A no ser que els infractors s’identifiquin ells mateixos amb vídeos o publicitat. Però ja hem vist la “poca eficàcia” també en aquests casos.
Per això des d’APAPMA demanem al nostre Govern, al Govern de tots els ciutadans d’Andorra que no defugi les seves responsabilitats escudant-se darrere de les magnificades “competències comunals” i redacti, estableixi una llei/reglament d’accés rodat a les muntanyes andorranes. Després, que els Comuns obligadament les facin seves i si volen les desenvolupin més enllà. Però aquesta regulació general podria donar competències al cos de Banders, cos realment sobre el terreny per a procedir a la intercepció, retenció o fins i tot penalització dels infractors, o almenys fins que els Serveis de Circulació dels respectius Comuns poguessin intervenir. Qui diu Cos de Banders diu Cos de Policia. Això si, sigui el cos que sigui, aquell que entre tots decidim que ha de ser l’encarregat de vetllar pel nostre patrimoni i riquesa natural ha de tenir els mitjans escaient per poder dur a terme la seva feina.
Actualment la Llei de Banders està sent modificada en termes de competències i funcions, podria ser una bona oportunitat. I recordem que en països veïns, cossos similars tenen aquestes competències. I qui millor que ells per aquesta tasca.
El nostre medi ambient, el nostre patrimoni natural, la nostra fauna i la nostra flora són la nostra riquesa, el nostre tresor com a nació andorrana.
Ah! I com hem dit a l’inici d’aquest article, Andorra és massa petit i alhora massa gran perquè hi hagi un accés il•limitat a les muntanyes amb motos, 4×4, bicicletes i altres ginys que no siguin els nostres peus. És massa petit perquè es pugui accedir a tot arreu, però creiem que és prou gran perquè els amants de les muntanyes, empreses turístiques, que accedeixen al nostre territori amb mitjans rodats tinguin els seus espais, els seus camins, les seves zones, i les seves regles.
Som un petit país, però una gran Nació.
Siguem conscient d’això i busquem ser la millor versió de nosaltres mateixos.
Carles Iriarte
President d’APAPMA
