Amb l’augment demogràfic com a principal amenaça, l’extensió natural d’Andorra pateix cada cop més pressions i impactes. Les limitacions del sòl edificable, reduït per la dificultat d’accés i els riscos naturals, juntament amb el creixent nombre de residents, ja han provocat l’ocupació gairebé total del fons de les valls.
La solució immediata a la problemàtica serà construir en zones amb menys pressió antròpica, és aquí on entren en joc les eines de gestió. El 80% de la superfície del país és propietat pública, tant els terrenys com els seus recursos naturals són gestionats pels comuns, facilitant la delimitació, però dificultant la gestió, ja que no existeix connectivitat entre espais i s’apliquen mesures de manera independent, com passa amb la Vall del Madriu-Perafita-Claror, zona competencial dels comuns de Sant Julià, Escaldes, Encamp i Andorra la Vella.
La creació en l’última dècada de dos espais naturals protegits ha suposat un avenç en les polítiques de conservació del país, però hem d’anar més enllà. Més de la meitat del territori està ocupat per espècies i habitats d’interès comunitari (segons les directives d’hàbitats i ocells de la UE). Només aquest fet ja justifica la revisió de les polítiques de gestió de les zones protegides, així com noves incorporacions en el llistat d’espais d’especial interès que cal protegir. Dotar la Vall del Madriu no només del valor cultural que ja té, sinó també del natural és crucial per a conservar una de les valls més apreciades del país.
No es tracta de limitar l’activitat econòmica o el creixement de la demografia, s’ha de pretendre assolir l’equilibri entre desenvolupament i sostenibilitat. El turisme és la base de l’economia andorrana i la natura és per excel·lència l’actiu publicitari més preuat que tenim, protegim-la.
